LA LLEBRE I LA TORTUGA (Àngela Garcia)

Un dia una llebre es burlava del lent caminar d’una tortuga.

La tortuga, sense sentir-se gens ofesa, li va replicar:

-         Pot ser que siguis més ràpida, però jo et reto a una competició.

La llebre totalment convençuda de que allò era impossible, va acceptar el repte. La tortuga tant convençuda estava de guanyar que va deixar a la llebre triar el recorregut i on seria la meta.

La llebre va triar un camí ben fàcil, però ple d’obstacles per a que la pobre tortuga, amb les cames tan curtes que tenia, s’entrebanqués tota l’estona.

En arribar el dia de la cursa van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, i avançava tranquil·lament cap a la meta.

En canvi la llebre, que va sortir molt ràpid, al veure com deixava enrere la tortuga, va aturar-se a descansar i va quedar adormida a sota un arbre.

Quan va despertar va mirar darrera seu per veure on era la tortuga, però no la va veure. Espantada va mirar endavant i va veure com la tortuga estava a punt d’arribar a la meta. Va córrer i córrer tant com va poder però no va poder fer res per avançar la tortuga.

I així va ser com la tortuga es proclamà vencedora.

ÀNGELA GARCIA

L'ÀNEC LLEIG (Alvaro Segarra)

Un dia d’estiu, en una granja van néixer cinc ànecs. Un dels ànecs era molt gran i molt lleig, però la seva mare l’estimava molt i els animals de la granja se’n reien d’ell.

Un dia, molt trist, se’n va anar de la granja.

L’ànec va córrer moltes aventures:  va conèixer a uns ànecs  molt dolents, un gos que el va salvar d’ofegar-se en un riu, després va conèixer un gall i un gat, i quan va arribar el fred va conèixer un teixó i es va quedar tot l’hivern amb ell.

Però quan va sortir de la casa ja era primavera i va veure uns cignes i, llavors es va veure en el riu, i l’ànec lleig s’havia convertit en un bonic cigne. I es va posar molt content.

ÀLVARO SEGARRA

ELS PIRATES (Omar Raja)

Hi havia una vegada uns pirates molt dolents que volien un tresor.

Els pirates l’anaven a buscar molt lluny, a l’Àsia. Anaven amb molta atenció, perquè hi havia perill. Quan estaven a l’Àsia van parar en un país que es deia Pakistan; van veure un una creu en un mapa, i era a la Índia. Van entrar al vaixell i se’n van anar a la Índia.

Quan van arribar van veure un munt d’indis. Havien deixat el vaixell entre les palmeres del mar. Van passar entre les palmeres perquè no els vessin. Van veure un poble, però no hi havia gent. Van entrar al poble i van veure un dinosaure que estava fent de guardià del tresor.

Els pirates van estar tirant-li llances des de diferents llocs, i el dinosaure es va morir. Llavors van agafar el tresor i van obrir-lo, i es van posar molt contents.

OMAR RAJA

MARIA, LA CASTANYERA (Núria Marí)

Era la tardor quan Maria, la castanyera, va anar a buscar castanyes al bosc. El terra era ple de castanyes que havien caigut dels castanyers.

-          Uf! Com n’estic de cansada! –deia Maria, la castanyera mentre s’ajupia a collir una altra castanya.

I en va collir fins que va tenir el farcell ple.

-          Ja tinc prou castanyes! –va dir mentre sortia del bosc i anava a la seva parada on couria i vendria les castanyes.

Quan arribava a la parada, va començar a ploure, i Maria, la castanyera, va haver de córrer.

Quina va ser la seva sorpresa quan en arribar a l’aixopluc de la parada, va veure que a les castanyes els havien sortit banyes! Eren cargols!

Així va ser com va parar de ploure i Maria, la castanyera, va tornar al bosc a collir més castanyes, però ja no volia les de terra, volia les de dalt dels arbres. Però els castanyers eren tan alts! La Maria, la castanyera, no arribava tan amunt!

-          I com ho faré per recollir castanyes? –es va preguntar.

-          Ja ho sé! Aniré a buscar el meu amic gegant!

I així va ser que Maria, la castanyera, va anar a buscar el seu amic gegant que vivia ben a la vora.

-          Gegant, gegant! –va cridar Maria, la castanyera. Em vols ajudar a recollir castanyes? Els castanyers són ben alts i no arribo tan amunt.

-          I tant que sí! –va dir el gegant, sortint de casa seva.

Es va apropar a un castanyer i va començar a sacsejar-ne les branques i fer caure totes les castanyes. Maria, la castanyera,  les recollia ben fàcilment.

I així va ser com Maria, la castanyera, va tornar a la seva parada amb el farcell ple de castanyes, les va començar a coure i va cridar:

-          Castanyes! Venc castanyes ben fresques, acabades de collir del bosc! Mengeu-ne que són ben bones!

I la gent s’apropava a la parada de Maria, la castanyera, a comprar les castanyes que, efectivament, eren molt molt bones!

NÚRIA MARÍ

L'OLANZERO (Nadia Gallego)

Fa molt de temps, a les muntanyes de Navarra hi vivia una fada i uns follets.

Un dia van escoltar entre uns matolls un nen que plorava.

El van agafar i el van portar a casa d’un matrimoni que no tenia fills. El pare anava a buscar carbó i el venia al poble.

Quan els pares van morir ell va continuar venent carbó i fent joguines i les repartia entre els nens i nenes del poble.

Un dia de tempesta un llamp va caure a una casa i la va cremar. Uns nens demanaven ajuda. L’Olanzero els va salvar i, quan estava a punt de sortir, li va caure una fusta a sobre i va morir.

La fada va aparèixer i li va tornar la vida. Li va dir: “A partir d’ara et dedicaràs a fer joguines i les repartiràs als nens pobres.

Els follets van dir que l’ajudarien i des d’aquell dia, cada any per Nadal, baixa de les muntanyes i porta joguines als nens i nenes.

NADIA GALLEGO BARRANCA