Aquell matí, com tants altres, la princesa Blancaneus era al
jardí del palau del seu pare jugant amb els animalets que eren els seus millors
amics. La madrastra de Blancaneus, que es creia la més bella , en mirar-se
aquell dia al seu mirall màgic, aquest li va dir:
-
Ja no ets la més bella! Ara ho és Blancaneus.
La madrastra, enfurismada, cridà a un criat i li digué:
-
Mira, emporta’t a Blancaneus al bosc i retorna
sense ella. Ho has entès? Apa, doncs, compleix la meva ordre.
Ja al bosc, el criat es va sentir incapaç de complir les
ordres de la madrastra i li va dir a la nena:
-
Escolta, fuig i no tornis mai més a palau.
Blancaneus, espantada, començà a córrer fins que el
cansament s’apoderà d’ella i es quedà adormida sota un arbre. Pobra nena! Se sentia
tan trista i sola!
L’endemà, la despertaren els primers raigs de sol. Així que,
de nou, reprengué el camí fins que va descobrir una caseta bufona en una
clariana del bosc. Al cap d’una estona van aparèixer uns nans cantant: “Aibó,
aibó, ens anem a casa!”
En arribar a casa es troben una nena i la nena s’espantà.
Els nans li diues:
-
Com te dius?
-
Em dic Blancaneus.
Blancaneus cada dia ajudava els nans.
Un dia la madrastra diu al mirall:
-
Mirall, mirallet, qui és la més bonica del món?
-
Blancaneus!
La madrastra va decidir que fabricaria una poma amb verí i
es va disfressar de vella, i li va dir a la nena:
-
Vols una
poma?
Blancaneus va dir: “Sí!” i després es va desmaiar.
Els nans es van posar tristos. Va arribar un príncep i li va
donar un petó.
Es van alegrar tots, i la Blancaneus i el príncep es van
enamorar.
Conte contat, aquest conte s’ha acabat.
AYLA LLUMIQUINGA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada