Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tan sovint que tothom li deia la Caputxeta Vermella.
Un dia, la
seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a
l’altra banda del bosc, recomanant-li que no s’entretingués pel camí, doncs
creuar el bosc era molt perillós ja que sempre anava rondant per allà el llop.
La Caputxeta Vermella va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en
camí.
La nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l’àvia, però
no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els
esquirols...
De sobte, va
veure el llop, que era enorme, davant seu:
-
- On
vas, nena?-li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
-
- A
casa de l’àvia. –li va dir la Caputxeta-. No és lluny!
El llop va
pensar : “Com l’enganyaré per poder menjar-me-la? Li diré que hi vagi pel camí
llarg”
-
- A
veure qui arriba abans! Tu ves per aquell camí i jo hi aniré per aquí.
El llop va
arribar primer i es va menjar l’àvia. Es va posar al llit disfressat d’àvia
esperant que vingués la Caputxeta Vermella.
Quan la nena
va arribar li va dir:
-
- Àvia,
quins ulls més grans que tens!
- - Són
per mirar-te bé!
-
- Àvia,
quina boca més gran que tens!
-
- És
per menjar-te més bé!
I el llop la
va atrapar.
Un caçador
que passava va sentir els crits de la Caputxeta, i va entrar a la casa i va
poder disparar al llop. L’àvia i la Caputxeta van poder sortir ben alegres i
van donar les gràcies al caçador.
SOFIA HERRERA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada